dijous 17

Humanisme i antihumanisme

Publicat per eduCaixa el 17/09/2015 a | 0 comentaris

Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Ciències de l'Educació. Ha estat professor durant 30 anys i és autor de diversos textos de pedagogia i filosofia. En el següent article reflexiona sobre la necessitat de les Humanitats en l'educació dels nostres joves.

No tinc clar què és, exactament, el que avui entenem per humanisme.

De vegades em sembla veure una mena d'etiqueta que serviria per legitimar la ignorància en matemàtiques i en ciències, com si un vernís de cultura literària, coneixements sumaris d'història de l'art i una defensa numantina de la lletra impresa pogués compensar l'analfabetisme en ciències. En aquest humanisme mandrós no reconeixeria cap gran humanista clàssic. Una persona amb la curiositat amputada no és un humanista.

Altres vegades crec intuir que el que impulsa alguns a defensar l'humanisme no és exactament l'amor a les humanitats, sinó la por a l'‘antihumanisme' o, amb més freqüència, la inseguretat davant la cada vegada més puixant cultura de l'eficiència, que a la educació ha adquirit la forma d'una cultura acrítica de la competència que no deixa cap espai al mer gaudi del saber pel saber. L'eficiència i la tolerància s'han convertit en les dues grans virtuts postmodernes. El tipus d'home que sembla més digne d'admiració és el productor eficient que, a més, és un ciutadà tolerant. Però passa que aquest productor eficient sap ja que, per a segons quines tasques, és molt menys eficient que les nostres màquines. Si per als antics l'home era la mesura de totes les coses, l'home actual és cada vegada més allò que les màquines diuen que és. Aneu al metge i ho comprovareu. Així doncs, els que fan servir l'humanisme com una manera còmoda de designar un cert valor associat a l'humà que suposadament ha de defensar-se, tenen un problema greu, ja que per definir avui l'humà cada vegada és més imprescindible la precisió d'una màquina.

És fàcil reconèixer també en algunes proclames humanistes un crit d'auxili a la societat quan nosaltres, "els humanistes", sentim perillar el nostre lloc de treball.

La veritat és que veig molt pocs humanistes defensant l'amor al saber rigorós i realitzant una crítica seriosa de la beateria que sovint se'ns presenta com "educació". I hi ha abundants motius per a la protesta.

El pensament rigorós té avui molts menys defensors que el "pensament crític", tot i que, amb tota evidència solem reservar el nom de pensament crític a aquell pensament que coincideix amb el nostre.

L'opinió és infinitament més estimulada que el raonament lògic.

La creativitat és defensada sense complexos per ignorants que no saben fer gran cosa i que viuen de repetir buidors en defensa de la creativitat. Per ventura un ignorant pot ser creatiu?

Les facultats de pedagogia llancen tota mena de crítiques contra la figura del mestre-transmissor, perquè avui allò modern és el pensament autoconstruït. Com si un nen amb limitats recursos lingüístics pogués reconstruir autònomament la completa història de la ciència! El coneixement té alguna propietat que li impedeixi ser transmès?

Reconeguem-ho: El que defensem sota el nom d'‘humanisme' és una cultura tova que se sol conformar amb gaudir belleses fàcils (al cap i a la fi, si els clàssics ens resulten avui difícils, la culpa no és seva), participar en clubs de lectura i fer turisme cultural a les tombes dels clàssics, ignorant que una de les imatges més desoladores del segle XX és la de Goebbels portant flors a la tomba de Goethe.

Si no som humanistes per convicció, sinó per defecte (per por a l'‘antihumanisme'), el nostre humanisme no és, en el fons, més que un anti-antihumanisme. I llavors, reconeguem-ho, ja hem perdut la batalla.

¿Què és, llavors, l'humanisme?

El caracteritzaré pels següents trets.

L'humanisme és l'estima del saber rigorós i, especialment, de la paraula precisa. L'humanista busca, en última instància, proporcionar-li a la seva ànima experiències d'ordre, precisió i límit, seguint el precepte socràtic que ens animava a tenir cura de nosaltres mateixos. És també el cultiu de la lectura lenta que, d'altra banda, ha estat tradicionalment l'instrument privilegiat d'educació de l'atenció.

L'humanisme és un combat permanent contra la vulgaritat que portem adherida a l'ànima. La paraula "humanitas" tradueix la "paideia" grega, que és el projecte d'educar d'acord amb les possibilitats més altes de cada un (i no amb els coneixements mínims comuns). Romandre en un estat de letargia intel·lectual per desconeixement del que podem arribar a ser significa mutilar la nostra existència. Recordem Horaci: "naturam expelles furca, tamen usque recurret": la vulgaritat sempre està trucant a la nostra porta.

L'humanista exercita les seves virtuts intel·lectuals. Estem tan imbuïts de la ideologia dels valors, que hem relegat la venerable virtut al traster de la història. Però en obrar així hem relegat, al costat de les antigues virtuts morals, les no menys venerables virtuts intel·lectuals. El preu a pagar per aquesta relegació és l'obligació que sent el professor d'estar contínuament motivant als seus alumnes, com si aquests no tinguessin cap responsabilitat moral en la seva pròpia motivació. I, malgrat tot, els adolescents actuals, que tenen més condicions materials per aprendre que les que ha tingut cap generació en la història, es neguen amb freqüència a estudiar.

L'humanista sent un profund agraïment cap als gegants a les espatlles dels quals viatja. Newton ho deia d'aquesta manera a Robert Hooke: "Si he pogut veure més lluny que els altres, només és perquè em trobo sobre les espatlles de gegants". L'humanista està desitjós d'aprofitar la perspectiva sobre el món que li proporcionen els gegants més enllà del seu horitzó espontani. Els gegants no són autistes, sinó que mantenen un diàleg permanent amb els altres gegants. La cultura occidental és exactament aquest diàleg. No tenim cap llibre sagrat. L'única cosa que tenim sagrada és aquest diàleg. Ser sord al mateix és, simplement, ser un estranger en la pròpia cultura.

L'humanista està convençut que hi ha permanències en l'humà. És a dir, que l'home no es deixa comprendre totalment com una mera construcció històrica. Com no hi ha d'haver permanències si som capaços d'emocionar-nos amb un poema de Safo? L'humanista no es deixa dominar per la mitologia de la innovació, entre altres coses perquè sap que al llarg de la seva vida s'ha canviat diverses vegades de telèfon mòbil, però segueix amb la mateixa Ilíada al prestatge. L'humanista observa amb perplexitat com les antigues categories de bo/dolent, han estat substituïdes en la consciència espontània de molts educadors per les d'innovador / antic. Contempla com el dogmatisme innovador s'ha convertit en la nostra fe, com la innovació és omnipotent, omnipresent i omniscient. L'humanista somriu perquè sap que s'ha apropiat dels atributs dels antics déus. L'humanista es nega fer de la història el criteri valorador de la moral. No renuncia a trobar un criteri moral que serveixi per jutjar la història.

L'humanista sap, i només ho sap ell, que la resposta a la pregunta "Què és l'home?" no es troba en els ossos d'Atapuerca, sinó en els fins que permeten a l'home alliberar-se de la vulgaritat. Per això sap també que és essencial oferir als nostres joves motius d'estudi que transcendeixin els ossos d'Atapuerca.

Compartir


Categoria:

Arxiu: 2015 » Setembre 2015

Post Relacionat:

Deixar un comentari

Vull identificar-me amb:

twitter facebook Google+
Texte a identificar
Els comentaris són moderats i s'han d'aprovar per a la publicació. Consultar les Condicions d'ús

comentaris

educaixa.com

Recursos i materials en línia - educaixa
Reserva les teves activitats - educaixa
Registra't a educaixa
 

 

Subscriu-te al bloc